We are powerful

The same ideas come to my mind every time I think about “power”: government, country, militaries, leaders… Since we were children, media and all the structures that shape our identity have been building the power´s image as something outside us that implies a hierarchy. There´s always some people on top of this structure and a majority at the bottom. We’re also told that power means corruption and conflict and It´s not trustworthy.

The recent events in the Arabian world are changing this perception. These happenings are switching the word’s meaning by showing us another perspective, maybe forgotten, of this term: every one of us has the capacity to change, create something new, influence in positive terms. We’re powerful.

This word has started changing its meaning because of an special story. A young man in Tunis committed suicide because he thought that he had no future in his country. After getting his degree, he tried to get a good job but he couldn´t. At the end, he took up selling vegetables and make a living from it. One day, the police took all his belongings away because, according to them, he had no work permit. The situation discouraged him and he became hopeless, gave up struggling and put an end to his life. People who witnessed it started realizing how rotten their government was and they became aware of the social and economic situation.

It was the starting point of the story. From that moment on, they became organized through Facebook calling for a change. Tens of thousands of people took to the streets in demonstrations that were spread across other countries. This situation has sparked the awareness of social inequalities and corruption in the Arabian world. This makes me think about the importance of another concept: community. People coming together are more powerful that an individual. So not only we must be aware of our capabilities as beings but also about our sense of membership. It seems to me that we´ve got used to not being responsable for our society. We believe that we don´t have strength and even commitment.

I’m eager to see what’s going on in our societies. The world is changing very quickly and for the first time in many years individuals instead of government or other powerful institutions are leading this switch. Have you ever think about what would happen if every single personal around the world was committed to changing, to improving his or her society?

We have tools to make it possible. Facebook and other social media are changing the individual´s communications and relationships. We have no excuses for procrastination, for not believing in ourselves. It´s time to realize that we´re part of a society and we shouldn´t leave this responsibility in others´s hands.

Sol

Dilluns, 30 de setembre. L’Efrain torna a jugar sol al pati del barri. Ja no sap què fer: ha trucat a totes les seves amistats perquè baixin a passar la tarda amb ell, però li han tornat a girar la cara. Una negativa contundent; estan farts de les seves mentides i jocs maniqueus. El curs passat tota la classe se’n mofava. Li deien que feia pudor. “Ets un trolero”, li etzibaven. No en sabia més: deia mentides perquè en el seu entorn, la veritat no existeix. Només es menteix.

Està neguitós perquè no vol tornar a l’escola. Falta una setmana i evita comptar els dies. Té por. Se sent insegur. Petit. Sol. Sap què significa sentir-se marginat, fora del sistema.

És un peix que es mossega la cua: ell no sap superar-se i els altres no li donen marge. És lògic. Estan farts de veure’l incomplir promeses, pactes. Ell no en sap. Son pare també és un mentider. El Nadal passat li va prometre que el portaria al Parc Infantil i, finalment, no ho va fer. En comptes d’això, se’l va endur al bar, a menjar patates i a jugar a les màquines. És el que fa sempre. S’hi va passar tot el dia.

A casa, amb la mare, tampoc se li ensenya a dir la veritat. Cada dia menteix quan ella li pregunta pels deures: diu que no en té, que els ha fet a classe. Ella no li rebat i així s’estalvia dedicar-li temps del seu dia. Tampoc li pregunta si s’ha canviat els mitjons, si li toca gimnàstica. La classe és demà i no té roba neta. Es tornarà a posar la mateixa de la setmana passada, que encara guarda a la motxilla.

La canalla se n’enfot i ell no sap com defensar-se’n. Segueix mentint, amagant-se darrera de les seves fantasies. És com ha après a parlar. És una defensa camaleònica, perversa, però és l’única que li funciona.

Els mestres també l’aparten, l’escombren, més aviat. “Té de tot, és un tema de conducta. No hi posa de la seva part”. Així se’l mira. D’aquí una setmana comença el curs i l’Efrain tornarà a asseure’s a l’última fila, castigat, perquè és l’única manera de mantenir-lo tranquil, sense causar cap problema.

El sistema també menteix. No en sap més. És el que ha aprés. El seu tutor se’l mira, resignat, i prefereix no mullar-se. No li surt a compte, batallar-hi.

Paraula agitada: cohesió social.

Llibertat

El mateix dia en què els dos cooperants catalans han recuperat la seva llibertat, una de les figures més emblemàtiques i entranyables de la Història d’Europa, l’Anna Frank, ha perdut part de la seva identitat. El castanyer que durant anys l’havia vist créixer en el seu captiveri ha caigut avui, derrotat pel temps i per fragilitat de la seva salut.

L’arbre era l’únic contacte amb l’exterior que l’Anna havia tingut durant molts anys. Un miratge entre les quatre parets i el silenci estrident de la dominació nazi. El veia estendre’s, enrobustir-se, madurar des de la finestra del seu amagatall. Molt temps després, el mite s’estronca, com ho fa, per l'oblit, el seu personatge.

A l’altra banda del món, dos persones tornen a respirar la llibertat i creuen escapolir-se d’una altra dictadura: la que empresona milers de víctimes de la pobresa i de les desigualtats socials, la que estanca pensaments i la que perverteix un sistema maquillat de benestar.

L’Anna, al igual que els cooperants, miraven cada dia per la seva particular finestra a un món de veritats fràgils, manipulables. L’una, amb vistes a un arbre, testimoni de la depravació, els altres, cap a un horitzó completament desèrtic.

L’amplitud de la finestra és el menys important. El que compta és l’espai de l’habitació des de la qual es mira. La llibertat.

Paraula agitada: Llibertat.

Desmuntant tortugues

Pèls de gat

Arribar al fons de les coses és intentar netejar un jersei negre ple de pèls de gat. Mai aconsegueixes treure'ls tots, sempre ens resta un raconet inexplorat o inexplorable. És com pretendre posar paraules a totes les coses que ens succeeixen. Hi ha buits lingüístics, gaps. El llenguatge ha estat mutilat per la raó i això fa que molts sentiments quedin al marge del pla Simbòlic. Com un diu un vell conte indi que ens recorda Geertz: “Un anglès, que havent-se dit que el món descansava sobre una plataforma, la qual es recolzava sobre el llom d'un elefant, el qual, a la vegada, se sostenia sobre el llom d'una tortuga, va preguntar: I sobre què es recolza la tortuga? Li van respondre que sobre una altra tortuga. I ell va insistir: I aquesta tortuga? -Ah, Sahib, després d'aquesta són totes tortugues".