Sol

Dilluns, 30 de setembre. L’Efrain torna a jugar sol al pati del barri. Ja no sap què fer: ha trucat a totes les seves amistats perquè baixin a passar la tarda amb ell, però li han tornat a girar la cara. Una negativa contundent; estan farts de les seves mentides i jocs maniqueus. El curs passat tota la classe se’n mofava. Li deien que feia pudor. “Ets un trolero”, li etzibaven. No en sabia més: deia mentides perquè en el seu entorn, la veritat no existeix. Només es menteix.

Està neguitós perquè no vol tornar a l’escola. Falta una setmana i evita comptar els dies. Té por. Se sent insegur. Petit. Sol. Sap què significa sentir-se marginat, fora del sistema.

És un peix que es mossega la cua: ell no sap superar-se i els altres no li donen marge. És lògic. Estan farts de veure’l incomplir promeses, pactes. Ell no en sap. Son pare també és un mentider. El Nadal passat li va prometre que el portaria al Parc Infantil i, finalment, no ho va fer. En comptes d’això, se’l va endur al bar, a menjar patates i a jugar a les màquines. És el que fa sempre. S’hi va passar tot el dia.

A casa, amb la mare, tampoc se li ensenya a dir la veritat. Cada dia menteix quan ella li pregunta pels deures: diu que no en té, que els ha fet a classe. Ella no li rebat i així s’estalvia dedicar-li temps del seu dia. Tampoc li pregunta si s’ha canviat els mitjons, si li toca gimnàstica. La classe és demà i no té roba neta. Es tornarà a posar la mateixa de la setmana passada, que encara guarda a la motxilla.

La canalla se n’enfot i ell no sap com defensar-se’n. Segueix mentint, amagant-se darrera de les seves fantasies. És com ha après a parlar. És una defensa camaleònica, perversa, però és l’única que li funciona.

Els mestres també l’aparten, l’escombren, més aviat. “Té de tot, és un tema de conducta. No hi posa de la seva part”. Així se’l mira. D’aquí una setmana comença el curs i l’Efrain tornarà a asseure’s a l’última fila, castigat, perquè és l’única manera de mantenir-lo tranquil, sense causar cap problema.

El sistema també menteix. No en sap més. És el que ha aprés. El seu tutor se’l mira, resignat, i prefereix no mullar-se. No li surt a compte, batallar-hi.

Paraula agitada: cohesió social.

Llibertat

El mateix dia en què els dos cooperants catalans han recuperat la seva llibertat, una de les figures més emblemàtiques i entranyables de la Història d’Europa, l’Anna Frank, ha perdut part de la seva identitat. El castanyer que durant anys l’havia vist créixer en el seu captiveri ha caigut avui, derrotat pel temps i per fragilitat de la seva salut.

L’arbre era l’únic contacte amb l’exterior que l’Anna havia tingut durant molts anys. Un miratge entre les quatre parets i el silenci estrident de la dominació nazi. El veia estendre’s, enrobustir-se, madurar des de la finestra del seu amagatall. Molt temps després, el mite s’estronca, com ho fa, per l'oblit, el seu personatge.

A l’altra banda del món, dos persones tornen a respirar la llibertat i creuen escapolir-se d’una altra dictadura: la que empresona milers de víctimes de la pobresa i de les desigualtats socials, la que estanca pensaments i la que perverteix un sistema maquillat de benestar.

L’Anna, al igual que els cooperants, miraven cada dia per la seva particular finestra a un món de veritats fràgils, manipulables. L’una, amb vistes a un arbre, testimoni de la depravació, els altres, cap a un horitzó completament desèrtic.

L’amplitud de la finestra és el menys important. El que compta és l’espai de l’habitació des de la qual es mira. La llibertat.

Paraula agitada: Llibertat.